Al Namib no li fan falta gaires presentacions. És un vast desert de sorra vermella que dóna nom al país i mereix una visita sense presses, per poder gaudir de les albades i les postes de sol de postal.
L’accés és relativament fàcil en cotxe des de Windhoek i també si es ve des de Swakopmund. Si l’orígen és aquest segon, cal aturar-se a Solitaire a repostar benzina i aprofitar per menjar un pastís de poma a la famosa “bakery”. Pels més agosarats, el pastís de fetge està boníssim! El poblet té només benzinera, forn, restaurant i un hotel, de manera que ràpidament està vist, però fa gràcia fer-se unes fotos amb els cotxes i màquines destartalades que hi ha per tot arreu.
Al Parc nacional del Namib-Naukluft s’hi accedeix des de Sesriem, un altre “poble” sense absolutament res. Quan dic res, no és que el poble sigui lleig, és que no hi ha poble. Surt en el mapa, però no hi ha més que 4 allotjaments desperdigats i una benzinera.
Nosaltres ens vam allotjar al camping del govern (20€ la nit), que és l’únic que està dins del parc i et permet entrar a veure la sortida de sol una miqueta abans que la gent que dorm fora del parc.
El parc està obert des de la sortida a la posta de sol, i el visitant té llibertat de moviments. Pots pujar les dunes que vulguis, però per experiència us diem que improvitzar a pujar dunes no és una gran idea. Semblen petites fins que comences a pujar!
Les més accessibles són la famosa Duna 45 (on es va a veure la sortida o la posta de sol) i les que envolten el Death Valley i Sossusvlei. Per la resta del parc, improvitzar és divertit només si és pla, tens aigua i saps tornar al cotxe 😉
