El darrer cap de setmana de juliol vam intentar pujar la Pica d’Estats per celebrar els 30 anys de la Mire i meus. La haviem pujat als 15 anys juntes i ens feia gràcia repetir l’experiència pel cantó francès! Vam reunir alguns amics en un grup “variopinto” molt maco i animat i vam anar cap allà!
Val a dir que les ganes de fer el cim eren molt superiors a la nostra preparació i estat físic. Segurament per això (i per les parades a fer fotos del paisatge espectacular) vam tardar entre 4 i 4.30h en fer el trosset que va del pàrquing de cotxes de L’Artiga al Refugi de Pinet. Quan el temps normal ve a ser de 3 hores.
Però hi vam arribar satisfets. I l’esforç té de recompensa les precioses vistes d’aquest refugi i un banyet al llac, que fan que en uns minuts t’oblidis del cansament de la pujada (1.050m de de nivell positiu!).
Al vespre, després de sopar com si ens hi anés la vida, jolgorio al refugi. El guarda treu la guitarra i l’ampli els dissabtes i es posa a cantar a l’aire lliure. Espectacular.
La gresca dura poquet, horari francès, i a les 22h som tots a la super-llitera comunitària! Toca agafar forces per l’endemà…
El sol surt a les 6.30 i l’anem a saludar. Hi ha núvols i a la nit hi ha hagut una tempesta elèctrica que posava els pèls de punta. Cap a la vall sembla que el dia s’obre però cap al cim està ben tapat.
Decidim tirar amunt igualment. Total, a males ja tornarem. Que hem dut grampons! I ja que hem pujat fins aquí el quilo i mig de pes, ens els volem posar! Tirem i de seguida apareix la primera clapa. Posem grampons, uns més confiats que d’altres. Un cop damunt del gel, és més fàcil del que semblava!
Dues hores després d’haver sortit del refugi es posa a ploure i el cim segueix ben tapat. No té pinta de parar, i decidim que aquell és el nostre cim! Fotito de rigor i un altre dia serà!
[Cim alternatiu – foto cedida per Mire]
A mesura que baixem, el dia es va aclarint. Fa ràbia perquè passat el refugi ja torna a fer sol, però el cim segueix ben tapat.
La baixada es fa llarga, però arribem als cotxes i encara ens queda temps per remullar-nos al riu! Final de viatge! Ens hem divertit molt!
![[Nois al riu - foto cedida per @vjpbcn]](http://www.volanthevist.com/wp-content/uploads/2013/08/pica_vic.jpg "Nois al riu")
[Nois al riu – foto cedida per @vjpbcn]
Petons a tot l’equip de muntanyerus: Emilio, Sonia, Mire, Roser, M. Àngels, Lina, Anna, Ferran i Víctor.
1 comment
Per què quan un grup de trentanyers fronterers fan una escapada de cap de setmana i es diverteixen al màxim, la eficacia és mínima? Això em sona a taylorisme o stajanovisme (que deiem a la meva época). Per la resta, tant els comentaris com les fotografíes, una meravella com sempre. Encara que fetes des del “pati de casa nostra”, els paisatges pirinencs i els sonriures de tots vosaltres poden competir en exotisme a las fetes a d’altres continents.
La foto de les lliteres podría pertànyer als títols de crédit d’alguna sèrie. De les bones, és clar. Tipus Friends. Oi?
Una abraçada i fins la següent “aventura”.